L’etern emigrant. De l’Uruguai a Barcelona; exiliat el 1939 a França i després a Uruguai; camí cap a l’Argentina i tornada a Uruguai. I un somni no acomplert: el retorn a l’enyorada capital catalana, on va viure la seva brillant carrera de fotoperiodista. Consolidat amb l’Exposició Universal, retratà la vida esportiva, cultural i política, especialment per a diverses publicacions madrilenyes. En plena activitat durant la guerra, fou llavors quan rebé l’encàrrec que el marcà per sempre: documentar els bombardejos gràficament.

Les seves primeres fotografies de premsa localitzades són d’esports, publicades a La Jornada Deportiva el 1923. Poc a poc, va fer contactes per començar a col·laborar en alguns diaris de Madrid, com el popular El Heraldo de Madrid.  El salt professional li arribà el 1929 per dos motius: la feina que generà a Barcelona l'Exposició Internacional i la fundació de la societat Gaspar-Sagarra-Torrents, amb seu a Via Laietana, 54.

L'equip, conegut com els Tres Reis Mags, va funcionar durant quatre anys com un rellotge, convertint-se en l'empresa fotoperiodística de referència a la ciutat. Torrents s'encarregà sobretot de les publicacions madrilenyes, exercint de corresponsal a Barcelona de l'empresa Prensa Gráfica S.A., que editava, entre d'altres, Mundo Gráfico, La Esfera i Crónica. A partir de 1932 fou soci de Sagarra, fins a 1934 que continuà en solitari. Fou llavors quan el seu fill Pablo René començà a fer-li d’ajudant.  

Tot va canviar el 19 de juliol del 1936. Compromès amb la causa republicana, va ser una de les ànimes del pool de fotògrafs que va integrar bona part dels fotoperiodistes més importants en exercici. La finalitat del grup era cooperar i sumar esforços en la cobertura de les múltiples notícies que generava el conflicte. A partir del 1937, Torrents va rebre un encàrrec que el marcà per sempre: documentar els efectes dels bombardejos de l'aviació feixista, primer a Barcelona i després a diversos indrets de la geografia peninsular.

A principis de l'any 39, tot i les evidències, es negava a acceptar la derrota. Amb les tropes franquistes a les portes de Barcelona, va fugir a l'exili en cotxe, on portava dues caixes de fusta amb el que havia pogut arreplegar a corre cuita del seu arxiu fotogràfic personal. Aquelles fotografies es van perdre prop de Le Boulou, i el seu destí encara és un misteri.

Aprofitant la nacionalitat francesa de la dona, la família aconseguí arribar a Perpinyà i després a París. El seu pis a la capital francesa fou un dels centres d’ajuda per localitzar i posar en contacte periodistes espanyols exiliats. En qualitat de representant de la Federation International de Journalistes (FIJ), Torrents va poder facilitar gestions i intentar ajudar a periodistes detinguts als camps de concentració francesos.

El pes d'una altra guerra, però, es feia insuportable. I una nit d'hivern de l'any 1940 la família s’embarcava al vaixell Florida, rumb a Montevideo. A l’Uruguai  deixà el fotoperiodisme, muntà un nou estudi i continuà treballant en fotografia industrial i comercial. Per sempre més enyoraria Barcelona i, entre altres activitats lligades als catalans d'Amèrica, fou membre de la junta directiva del Casal Català a Montevideo. Allà es retrobaria, durant la dècada de 1950 amb el seu antic soci Josep Gaspar, amb qui intentaren engegar, amb poc èxit, una productora cinematogràfica.

El 1955 la família Torrents tornà a emigrar, ara  cap a Buenos Aires, on va obrir un curiós negoci de postals musicals que va funcionar durant anys. Però l'enyor podia amb ell, i una dècada més tard, tornà a Montevideo per organitzar el darrer viatge: el seu retorn a Catalunya. No va tenir temps. Morí el 25 de setembre de 1966, sense poder acomplir el seu somni.