F·O·T·Ò·G·R·A·F·S

Frederic Ballell (1864–1951)

El nom i la tasca de Frederic Ballell Maymí estan lligats de manera indissoluble al naixement del fotoperiodisme a Catalunya, per edat i per dedicació, ja que fou un dels fotògrafs que més aviat aplicaren la tècnica al seguiment periodístic.  Va néixer  a Guayama, Puerto Rico, l’any 1864 i arribà a Barcelona amb 16 anys per estudiar enginyeria industrial.

Alejandro Antonietti (1887–1961)

Només les pàgines de la premsa i unes poques pistes donen constància de l’existència del reporter gràfic Antonietti, signatura regular a la premsa barcelonina de les primeres dècades del segle passat. Un professional que, a més del fotoperiodisme, va fer imatges per a postals turístiques i va regentar una galeria-botiga on es realitzaven exposicions de fotografia i pintura.

Josep Badosa (1893–1937)

Reivindicat per Agustí Centelles com el seu mestre, aquest fotoperiodista inquiet, afable i noctàmbul caigué en l’oblit a partir de 1939 per dues causes: la supressió dels mitjans per als que havia treballat i la seva mort prematura el 1937. Inseparable de la seva moto −amb sidecar amb els anys−, a la qual sempre va pintar els noms dels mitjans on publicava fent-la servir així de reclam publicitari, atent a les darreres novetats tècniques d’aparells i materials fotogràfics, la seva és una de les trajectòries professionals més extenses del fotoperiodisme barceloní de les tres primeres dècades del segle XX.

Josep Brangulí (1879–1945)

Més de tres dècades càmera en mà i dirigint meticulosament una de les empreses més sòlides de la fotografia catalana, Josep Brangulí és una figura fonamental per entendre els inicis i l’evolució de la professió de repòrter gràfic, què significava ser corresponsal i com fer que una empresa familiar funcionés també com agència, per a la qual van servir imatges la majoria de professionals del fotoperiodisme barceloní. Lluitador pels drets laborals i el reconeixement de la signatura fou també fundador de les primeres associacions professionals.

Gabriel Casas (1892–1973)

Nascut al si d’una família de la petita burgesia barcelonina, lligada a la pintura i la fotografia, fou un bohemi i alhora un treballador infatigable amant del silenci, la solitud i la foscor de l’estudi. Influenciat per l’obra de fotògrafs com Moholy-Nagy o Alexander Rodchenko, va destacar pel caràcter innovador del seu llenguatge i l’experimentació constant amb el cartellisme, la fotografia publicitària i el fotomuntatge.

Agustí Centelles (1909–1985)

L’anècdota més famosa de la vida d’Agustí Centelles va relacionada amb una maleta, la que s’emportà el 1939 a l’Exili carregada amb milers de negatius dels anys de la República i la Guerra Civil. Amagada a França fins la mort del dictador, és a partir de 1978 quan el contingut arriba al gran públic. Exposicions, llibres i entrevistes a la premsa, el converteixen, no només fins la seva mort el 1985 sinó també actualment, en el màxim referent de les dues generacions de fotoperiodistes que van treballar a Barcelona des de principis de segle fins al final de la guerra.

Ramon Claret (1887–1965)

Dues setmanes després de néixer arribà a Barcelona, on visqué fins a la  mort a la Rambla de Santa Mònica. El tret que distingeix a Ramon Claret és la dedicació al fotoperiodisme esportiu, del qual és pioner i referent indiscutible. Més de mig segle de carrera ininterrompuda des de la primera imatge signada al magazine Stadium l’any 1912, fins a la darrera a El Mundo Deportivo el 1961.

Josep Maria Co de Triola (1884–1965)

L’eix vital que marcà tota l’activitat de Josep M. Co de Triola fou l’esport: perquè el va practicar, el va difondre, el narrà i, evidentment, el va retratar. Amant dels esports de muntanya −especialment de l’espelologia de la qual en fou un pioner− i fascinat pel motor −va ser un dels impulsors de l’aviació i l’automobilisme−, la seva figura fou molt popular durant les primeres tres dècades del segle XX per la seva vinculació a tot tipus d’organitzacions i esdeveniments esportius. En l’àmbit de la premsa va ser una de les signatures més conegudes des d’una doble vessant, la de redactor (signant amb el nom o amb els pseudònims Passavolant i Obicuo) i la de repòrter gràfic.

Josep Gaspar (1892–1970)

Una de les figures més versàtils i calidoscòpiques que va exercir a Barcelona durant les primeres dècades del segle XX. Amant del viatge, l'aprenentatge constant i l'experimentació, Gaspar va ser un referent en el seu temps. Destacà en el món del cinema, àmbit en què va esdevenir un dels pioners més reconeguts. En perspectiva, la seva pròpia vida sembla extreta d'una pel·lícula. Després de la guerra va intentar fer les Amèriques sense èxit, i els darrers anys de vida els passà de nou a Barcelona, sol i oblidat, en la més absoluta de les misèries.

Alessandro Merletti (1860–1943)

D’origen italià, el degà dels fotoperiodistes barcelonins és un dels personatges més populars de la capital catalana de les primeres dècades del segle passat. El primer en utilitzar motocicleta conscient de la mobilitat que requeria l’ofici, pioner del sidecar, rellotger precís, inventor dels seus propis aparells fotogràfics i de l’escala que el va fer famós, situant-lo per sobre de la resta i obtenint punts de vista diferents. De caràcter extravertit i simpàtic un dels seus gestos més característics era repartir caramels a la gent que retratava.

Pàgines