L’anècdota més famosa de la vida d’Agustí Centelles va relacionada amb una maleta, la que s’emportà el 1939 a l’Exili carregada amb milers de negatius dels anys de la República i la Guerra Civil. Amagada a França fins la mort del dictador, és a partir de 1978 quan el contingut arriba al gran públic. Exposicions, llibres i entrevistes a la premsa, el converteixen, no només fins la seva mort el 1985 sinó també actualment,  en el màxim referent  de les dues generacions de fotoperiodistes que van treballar a Barcelona des de principis de segle fins al final de la guerra.

Nascut a València en una família humil, arribà a Barcelona quan tenia un any amb el seu pare i el seu avi, que vingueren a la capital catalana en busca d’una nova vida després de la mort de la mare. Instal·lats al Districtè Vè, va tenir el primer contacte amb la fotografia de ben jovenet, quan el pare li regalà una càmera 10x15, que començà a traginar de manera autodidacta. El 1924, pocs mesos després de la creació de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, es va inscriure a un curs de retoc amb Francesc de Baños, a qui va convèncer perquè li donés feina d’aprenent al seu estudi.  L’any següent combinava aquest treball diürn amb el d’aprenent a la secció de rotogravat dels tallers del diari El Día Gráfico. El 1927, la seva vida va canviar radicalment quan va conèixer Josep Badosa a les instal•lacions del rotatiu.

Fins llavors el jove volia dedicar-se al cinema com a operador de càmera però aquest somni quedà abandonat per l’ofici de repòrter gràfic, en el qual fou introduït per Josep Badosa, que sempre reivindicà com a mestre. Amb ell treballà durant quatre anys i mig. La primavera de 1931 marxà a fer un curt servei militar, a la tornada del qual Badosa li digué que ja no el podia tenir d’ajudant i hagué de buscar nova feina. La trobà mesos més tard quan Sagarra i Torrents, dos dels repòrters gràfics més reconeguts de l’època, buscaven ajudant després que el seu tercer soci, Gaspar, hagués  deixat el negoci que tenien junts. A la Via Laietana 54, Centelles treballà al laboratori i també com a fotoperiodista per a ells, i a la porteria va conèixer la jove de la qual es va enamorar i fou la seva dona, Eugènia Martí. 

L’any 1934 fou de canvi professional intens per al fotògraf. Sagarra i Torrents es van separar i es quedà de nou sense feina. Fou llavors quan, animat per la seva promesa, decidí establir-se pel seu compte. Feia pocs mesos que s’havia comprat una càmera  Leica. Començà a fer col·laboracions al diari La Vanguardia i, en poc temps, la seva carrera va fer un salt gràcies a  les imatges que realitzà durant els Fets d’Octubre.

A partir de 1935 la signatura Centelles és habitual a la premsa barcelonina, publicant a La Humanitat, La Noche, El Día Gráfico o La Vanguardia. També publicà esporàdicament a les revistes Voilà i Detective de l’editorial francesa Gallimard i va fer algunes col·laboracions a la premsa madrilenya, per exemple al diari El Debate o al setmanari Mundo Gráfico.  A partir del gener de 1936 consta com a redactor del diari Última Hora.

La plena consolidació en l’ofici li arribà amb el cop d’estat militar del Juliol de 1936, el reportatge del qual li va valer la difusió a la premsa barcelonina i internacional, per exemple als setmanaris Newsweek o L’Illustration.  A partir de l’agost va fer alguns viatges al Front d’Aragó i continuà fent reportatges de la rereguarda barcelonina. Des de la creació de Comissariat de Propaganda de la Generalitat el setembre de 1936, les seves fotografies apareixen a publicacions, entre les quals destaca Visions de Guerra i Rereguarda (1937), cartells i exposicions.

El  setembre de 1937 és mobilitzat com a soldat, però no va lluitar al front sinó que fou destinat a Lleida com a fotògraf i va continuar fent reportatges del Front d’Aragó i la reraguarda barcelonina que es publicaven a la premsa.  A finals d’any és cridat per fer-se càrrec del Gabinet Fotogràfic del DEDIDE (Departamento  Especial de Información del Estado). El 1938 aquest organisme passà a formar part del SIM (Servicio de Información Militar) i Centelles fou nomenat Cap del Gabinet Fotogràfic. A partir d’aquest moment la seva producció fotogràfica disminueix considerablement.

El gener de 1939 és evacuat de Barcelona amb tot el personal del SIM, primer fins a Figueres i posteriorment a Portbou. Abans de sortir cap a l’exili carrega una maleta amb més de 4.000 negatius de pas universal. Davant la incertesa decideix marxar sol, deixant a Barcelona l’esposa i el fill Sergi, d’un any d’edat. Després de creuar la frontera caminant, és detingut al camp d’Argelers durant el mes de febrer i, a partir  del març fins al setembre, al camp de Bram, del qual en deixà testimoni fotogràfic amb prop de 600 imatges i escrit en un diari personal. Obté la llibertat gràcies a una feina com a fotògraf en un estudi de Carcassona. 

Instal·lat a la capital de l’Aude entrà en contacte amb la resistència a través del Grup de Treballadors Estrangers (GTE) 422, format majoritàriament per espanyols republicans del PCE. La seva tasca consistia en fer fotografies per a documentació falsa i tenir cura del laboratori fotogràfic de l’organització. El 1944 tornà clandestinament a Barcelona. Abans, però, deixà l’arxiu guardat a Carcassona. 

Quan va arribar a Catalunya es traslladà a Reus, on vivia part de la seva família materna, que  els va acollir i donà feina al forn que regentaven. Tres anys més tard, el 1947, amb l’arribada del segon fill, Octavi, la família tornà a Barcelona. A partir de llavors es dedicà fins a la jubilació a la fotografia publicitària i industrial. L’any 1950 fou jutjat i depurat per haver pertangut a la maçoneria durant la joventut.

El 1976 viatjà a Carcassona amb el seu amic Eduard Pons i Prades, per recuperar l’arxiu. A partir de 1978 la seva obra i el seu periple surten a la llum. El 1984 li és concedit el Premio Nacional de Artes Plásticas. Mor a Barcelona al desembre de 1985.