Una de les figures més versàtils i calidoscòpiques que va exercir a Barcelona durant les primeres dècades del segle XX. Amant del viatge, l'aprenentatge constant i l'experimentació, Gaspar va ser un referent en el seu temps. Destacà en el món del cinema, àmbit en què va esdevenir un dels pioners més reconeguts. En perspectiva, la seva pròpia vida sembla extreta d'una pel·lícula. Després de la guerra va intentar fer les Amèriques sense èxit, i els darrers anys de vida els passà de nou a Barcelona, sol i oblidat, en la més absoluta de les misèries.  

Als 10 anys, impressionat pel primer contacte amb el cinematògraf, va tenir clar què volia ser de gran. I ho fou: pioner del cinema català, en actiu des de principis del segle XX fins a la meitat dels anys 40. Alhora, i menys coneguda, tingué una prolífica carrera com a repòrter gràfic. 

La seva trajectòria fotoperiodística començà la primera dècada del segle passat quan Brangulí el contractava ocasionalment, igual que feia amb altres, fins que a partir de 1920, compaginà cinema i fotografia. Entre 1920 i 1933, fou el fotògraf oficial de l’aeròdrom Canudas, propietat del seu bon amic Josep Canudas, impulsor de l'aviació civil a Catalunya. Com ja havia fet cinematogràficament, es convertí en un dels pioners de la fotografia aèria. En paral·lel, s’especialitzà en fotoperiodisme esportiu, i en fundar-se el 1921 La Jornada Deportiva hi col·labora assíduament.

Als partits de futbol, les proves ciclistes, la natació o la boxa, la seva experiència cinematogràfica confluïa amb la capacitat per trobar sempre la posició adequada i l'agilitat per moure’s ràpidament amb els equips d'un lloc a l'altre. Foto a foto, Gaspar esdevingué el repòrter estrella del setmanari. L’any següent les seves instantànies es venien per separat com a col·leccionables, que la revista anunciava a tota pàgina. El 1924 i fins que desapareix La Jornada Deportiva va fer tàndem amb Ramon Claret, un dels fotògrafs esportius més rellevants de la història del periodisme català.

La segona meitat de la dècada la començava casant-se amb Josefina Montiglio, amb qui va tenir un fill de nom José, i ampliant la feina de fotoperiodista. Entre les publicacions barcelonines destaquen els treballs a l’esportiu Stadium i la gairebé exclusivitat, compartida amb el permís de Gabriel Casas, al magazine Imatges. També fou corresponsal del grup madrileny Prensa Gráfica S.A., i fins el 1932 publicà a La Esfera, Mundo Gráfico o Crónica, a més de col·laborar al diari El Heraldo de Madrid.

En arribar el temps de l'Exposició del 1929, s'associà amb Josep Maria Sagarra i Pablo Luís Torrents. Dels tres, Gaspar era, de lluny, qui tenia més bagatge i, és més que provable, que la seva presència fos el motiu pel qual se'ls anomenà els Tres Reis Mags. El mateix any, l'Editorial Juventud li encarregà un reportatge de fotos aèries de Barcelona que es publicà com a llibre.

Abandonà Gaspar-Sagarra-Torrents i el fotoperiodisme l’any 1932 per dedicar-se al cinema intensament fins el 1947, que intentà tornar a la fotografia esportiva col·laborant esporàdicament en alguns mitjans. Però eren mals temps i la mort de la muller, unida a la precarietat econòmica, el portaren a l’exili el 1949. Viatjà a Montevideo contractat pel seu antic soci Torrents, amb qui posaren en marxa una productora cinematogràfica sense èxit. El 1955 es traslladà a Buenos Aires on va muntar un estudi fotogràfic. Quan començava a tirar endavant fou atropellat per un automòbil i decidí tornar a Barcelona.

Sense aconseguir feina, va esperar el final, només sostingut per l'ajuda d'uns pocs amics. Morí als 77 anys a l'Hospital Clínic i fou enterrat a Montjuïc, en absència de familiars, possiblement en una fossa comuna.