Joan Rovira va néixer a Sants l’any 1895 i va morir sobtadament d’un atac d’apoplexia amb només trenta-cinc anys. Va fundar amb Gabriel Casas l’agència gràfica Foto-Sport a través de la qual servien imatges a un grapat de publicacions: la revista especialitzada La Jornada Deportiva, els setmanaris gràfics Mundo Gráfico o Crónica, els diaris barcelonins La Vanguardia i La Publicitat, la revista cultural Mirador, o els diaris Excelsior de Bilbao o El Heraldo de Madrid, entre d’altres. Es va dedicar a la informació d’actualitat, i s’especialitzà en fotoperiodisme esportiu. El ciclisme era la seva gran debilitat i va cobrir totes les edicions de la Volta Ciclista a Catalunya des de 1914 fins a la seva mort.

Molt vinculat a Sants i amb fortes conviccions catalanistes, durant la dictadura de Primo de Rivera va fundar una escola catalana, que mantenia gairebé tot sol. En una de les necrològiques que li van escriure, el periodista Domènec de Bellmunt –pseudònim de Domènec Pallerola−, amb qui havien compartit molts reportatges, destacava especialment aquest aspecte: “Hem d’explicar als nostres lectors qui era Joan Rovira Girau i per què tenim el deure de retre-li l’homenatge pòstum del nostre respecte i de la nostra admiració. En Rovira, casat, pare de dos infants, repòrter que vivia dels seus treballs i d’alguns anuncis, feia sis anys que mantenia ell tot sol una escola catalana a  Sants. Quan amb la ventada de la dictadura es dispersaren a la desbandada molts catalanistes d’ocasió, el pobre Rovira, el treballador Rovira, el repòrter Rovira, que no aspirava a cap regidoria, va apuntalar amb les seves economies l’escola catalana de Sang Nova, per la qual anava donant de cent-cinquanta a dues-centes pessetes mensuals. ¿Sabeu què representa per a un obrer que viu dels seus guanys quotidians un esforç com aquest? Representa senzillament una dosi de catalanitat formidable, representa un optimisme il•limitat, representa una bona fe exemplaríssima que és un estímul i un encoratjament en els moments de dubte i d’escepticisme en la voluntat col•lectiva del nostre poble”.

Rovira deixava vídua i dos fills. Durant els mesos següents es va iniciar una campanya d’ajuda a la família per part del Sindicat de Periodistes Esportius, del Sindicat Professional de Periodistes i de diverses entitats del barri de Sants.

El seu arxiu no ha estat localitzat, i només es poden veure fotografies seves a les pàgines dels diaris i revistes de l’època.