El degà de la premsa catalana no va agafar volada fins el 1888, quan deixà de banda la naturalesa de diari polític per esdevenir un diari informatiu. Això passava quan va entrar com a director Modesto Sánchez Ortiz, que en tretze anys el modernitzà donant cabuda a escriptors de talent, fent que d’una publicació de segona fila en sorgís una d’important. Sánchez Ortiz apostà per dinamitzar el diari contactant una sèrie d’artistes que il·lustraven amb gravats els esdeveniments més diversos.
El 1903 La Vanguardia va inaugurar nova redacció i noves rotatives. L’any següent es va disposar d’un taller propi de gravats i es va publicar esporàdicament alguna fotografia, però la qualitat del paper impedia obtenir bones reproduccions. El 1914 ja s’incrementaren el número d’imatges.
La dècada dels anys 20 es caracteritzà per una direcció quatripartita imposada pel Conde de Godó, que a la pràctica exercia Agustí Calvet (Gaziel).  Fou amb el reconegut periodista quan es va produir el salt gràfic de La Vanguardia durant 1929. Amb motiu de l’Exposició Universal incorporaren la tècnica del rotogravat, començant amb vuit pàgines el 16 d’octubre, sense augmentar el preu i amb portada dedicada al rei Alfons XIII. En un moment en què ja era el diari de més circulació, les pàgines gràfiques significaren un pas més per assolir el lideratge indiscutible i segons xifres del mitjà el 1929 s’arribà a una tirada mitjana de 122.278 exemplars.
La República va sorprendre un diari fins aleshores monàrquic i es van trigar cinc setmanes a fer un editorial acceptant tímidament el nou règim, sovint criticat. Durant el cop d’estat de juliol de 1936  Agustí Calvet va intentar telefonar el Conde Godó, però aquest s’havia fet fonedís. El mateix Gaziel, tement per la seva vida, es va exiliar a París el 29 de juliol. Mentrestant s’havia creat un consell d’empresa per tirar endavant el diari i el comitè va triar Maria Luz Morales com a nova directora, primera dona a l’Estat espanyol amb aquest càrrec.
A partir del setembre de 1936 es publica amb el subtítol “Al servicio de la democracia”.  Pel que fa a les pàgines gràfiques, a mesura que avançava el conflicte i es notava la carestia de paper deixaren de sortir diàriament.
El dissabte 28 de gener de 1939 La Vanguardia, amb el subtítol española fins al 15 d’agost de 1978, seria dirigida per Manuel Aznar, director de El Diario Vasco a qui el ministre Serrano Suñer havia encomanat el rotatiu dels Godó juntament amb Josep Pla. Les tres setmanes després de l’entrada de les tropes franquistes fou l’únic diari barceloní en circulació. El tàndem Aznar-Pla durà pocs mesos ja que el primer marxà de Barcelona. Amb l’arribada de Luis de Galinsoga, director de l’ABC de Sevilla durant la guerra, s’iniciava una direcció de vint anys sota la mirada dels propietaris fundadors, la família Godó, a qui el règim havia retornat les propietats.

[Font: Huertas, Josep M. (2006): Una història de “La Vanguardia”. Barcelona. Angle Editorial.]