La seva trajectòria professional es consolidà al voltant de la feina que es generà a la Barcelona de l'Exposició Internacional de 1929, en associar-se amb el seu amic Carlos Pérez de Rozas Masdeu. La nova empresa, enfocada principalment al retrat, tindrà diversos noms, “Fotografia Exposición. Pérez de Rozas & Puig” i “Art-Express”. L’estudi fotogràfic estava situat a la Rambla dels Estudis número 6, al mateix edifici del popularment conegut Palau de Las Noticias.

Amb l’adveniment de la República se separa del soci i treballa com a reporter gràfic en solitari. A partir d’aquell moment i fins al final de la Guerra Civil, Puig Farran serà una signatura habitual a la premsa barcelonina: La Humanitat, La Vanguardia, L’Opinió, El Matí, Esplai, La Veu del Vespre o Última Hora, entre d’altres.

En esclatar la guerra fou dels primers fotoperiodistes a desplaçar-se al front d’Aragó. El 4 d’agost de 1936 publica a L’Instant unes fotografies amb el següent peu: “Conquesta d’Osca. Les bateries del capità Medrano disparant sobre Siétamo.” Uns dies després cobreix el desembarcament republicà a Mallorca i  les imatges es publicaren a Última Hora (22 d’agost) i a La Vanguardia (23 d’agost). Aquell mes també sol·licita l’ingrés a l’Agrupació Professional de Periodistes (UGT) declarant que viu al carrer Casp, 160 i que treballa al diari La Humanitat com reporter gràfic amb un sou de “preu fet”. El gener de 1938 és nomenat vocal de la Junta Directiva de la secció de Repòrters Gràfics de la mateixa Agrupació.

Finalitzat el conflicte, fou internat en diversos camps de concentració. Segons l’historiador Josep Cruanyes: “el 1940 es va acollir el retorn dels expatriats i va ser internat a Miranda de Ebro, on va ser condemnat a mort.” Finalment va aconseguir la llibertat gràcies a les gestions del seu cunyat Manuel Cases, comandant de l’aviació franquista.

El 1945 torna a Barcelona i, com va passar amb tants altres fotògrafs que es negaren a combregar amb el règim,  Puig Farran va acabar dedicant-se a la fotografia industrial i publicitària. Encara arribaria un altre tomb a la seva carrera i el 1952 fa societat amb el fotògraf Antoni Campañà Bandranas: “Postales Color CYP”. Plegats, enceten la primera col·lecció de postals en color de tot l’Estat, de la qual derivaria l’edició de més de 14 llibres turístics. Morí el 22 de febrer de 1982, als 77 anys. El seu arxiu, que s’havia donat per desaparegut, el guarda la família.