D’origen italià, el degà dels fotoperiodistes barcelonins és un dels personatges més populars de la capital catalana de les primeres dècades del segle passat. El primer en utilitzar motocicleta conscient de la mobilitat que requeria l’ofici, pioner del sidecar, rellotger precís, inventor dels seus propis aparells fotogràfics i de l’escala que el va fer famós, situant-lo per sobre de la resta i obtenint punts de vista diferents. De caràcter extravertit i simpàtic, un dels seus gestos més característics era repartir caramels a la gent que retratava. 

Alessandro Merletti arribà a Barcelona el 1889 procedent de l’Argentina, país on vivia fins aquell moment. En principi es va instal·lar a la ciutat comtal per exercir el seu ofici de rellotger. Amb el canvi de segle, però, enfocà la seva activitat cap a la fotografia col·laborant al setmanari catòlic La Hormiga de Oro i a la revista argentina Caras y Caretas (1898-1941). Ben aviat la seva carrera donà un tomb crucial, convertint-se en el corresponsal a Barcelona de Prensa Gráfica S.A., empresa dedicada a les revistes gràfiques, amb la qual treballà durant tres dècades per a les diverses publicacions que s’anirien creant amb el temps: Nuevo Mundo, Mundo Gráfico, La Esfera i Crónica. Al mateix temps començà a rebre ofertes de l’estranger, entre les quals destaquen capçaleres com el diari britànic Daily Mirror (1903), pioner en l’ús de la imatge, i les veteranes revistes L’Illustration (1843-1944) francesa o L’Illustrazione Italiana (1873-1962).

El prestigi de la seva feina, amb una qualitat força superior als seus contemporanis, es devia a les màquines que ell mateix es fabricava al seu taller, a la seva rapidesa en enviar les feines perquè es movia en moto i a l’escala que el va fer famós a la ciutat, des d’on obtenia punts de vista novedosos.

Dels milers de fotografies que va produir, una resumeix el seu mètode de treball i s’ha convertit en la seva instantània més reproduïda. El 1909, durant el judici a Francesc Ferrer i Guàrdia, l’italià desafià la prohibició d’obtenir imatges durant el procés, es va fabricar una micro-càmera que dissimulà sota la roba i retratà l’acusat a l’espera de la sentència que el condemnà a mort. 

Els encàrrecs es multiplicaven i contractà com a ajudant Manuel Mateo. La Vanguardia, Diario de Barcelona o El Día Gráfico reclamaven les seves imatges així com revistes tan populars com L’Esquella de la Torratxa. Alhora s’endinsà en la fotografia publicitària per a diversos establiments i indústries, així com encàrrecs institucionals, per exemple l’Exposició Universal de Torí l’any 1911.

El volum de feina augmentà i la seva dona també s’incorporà a fer feina al laboratori i gestionar l’arxiu i, a partir de 1915 el fill Camilo començà com a repòrter gràfic. La dècada dels anys 20 és la de l’estabilitat, la dedicació a la feina i la implicació en la professió, ja que el 1921 és un dels fundadors de l'Agrupació de Repòrters Gràfics de Barcelona.

En temps de la República, tot i les seves simpaties polítiques cap al feixisme italià i l’admiració que sentia per la monarquia, la seva activitat professional continuà amb normalitat. Amb els anys, la seva posició havia millorat fins el punt d’abandonar la moto per moure’s amb cotxe i xofer. Pare i fill van continuar en actiu durant la guerra civil, vinculats com tota la resta de fotoperiodistes a l’Agrupació Professional de Periodistes (UGT), tot i que se’n desconeixen els detalls. El 1938 foren detinguts durant unes quantes setmanes, acusats de simpatitzar amb el règim de Primo de Rivera. La seva popularitat era tal que el propi Director General de Seguretat de la República, Eduardo Cuevas de la Peña, donà aviat l’ordre d’alliberament passat el Nadal. Després d’aquesta experiència, de la qual no es recuperà, abandonà la càmera delegant totalment en el seu fill.