Fill d’una família de la petita burgesia de Barcelona vinculada a la pintura i la fotografia, fou un bohemi i alhora un treballador incansable, devot del silenci, la soledat i la foscor de l’estudi. Influït pels treballs de fotògrafs com Moholy-Nagy o Alexander Rodchenko  destacà pel caràcter innovador del seu estil i per la constant experimentació amb l’art del cartell, la fotografia publicitària i el fotomuntatge.

Quan tenia 21 anys, per evitar l’ingrés al servei militar, emigrà a l’Argentina on hi tenia un oncle, i més tard  a l’Uruguai. Allí circulà per l’ambient bohemi local i va treballar com assistent a diferents estudis de fotografia fins que el 1917 tornà a Catalunya.

Les primeres fotos firmades les publicà a La Jornada Deportiva el 1923.  En aquells anys, els esports es van convertir a Barcelona en un espectacle de masses en bona mesura gràcies a l’aparició de la premsa esportiva, que començà a ocupar els quioscos de la Rambla. Entre 1925 i 1928 publicà regularment a L’Esport Català, tot i que també va diversificar les seves obres a altres publicacions durant una dècada fins el 1935, entre elles la revista cultural catalana per excel·lència D’ací d’allà.

A partir de 1929, que fou contractat com fotògraf oficial de l’Exposició Internacional de Barcelona, la carrera de Gabriel Casas va enlairar-se. A més del retrat i els reportatges esportius, va afegir-hi nous reptes, noves formes de mirar i noves escenes, tot convertint-se en un fotoperiodista versàtil i multidimensional. Una dècada en la que va publicar reportatges fotogràfics d’alta qualitat en els principals periòdics com La Vanguardia, L’Opinió i La Rambla, així com en revistes catalanes.

Entre les publicacions on va treballar destaca la seva participació a la revista Imatges, que pràcticament monopolitza juntament amb Gaspar. Les pàgines d’aquest magazín d’actualitat setmanal són una mostra ideal de la versatilitat i complexitat del treball de Casas, una combinació perfecta de reportatges fotogràfics d’informació d’actualitat i estètica avantguardista que dominà Europa durant aquest període.

El 1936, en un ambient pre bèl·lic, realitzà una de les seves obres més famoses: el cartell amb un retrat del president Francesc Macià i l’eslògan Catalans... que ERC utilitzà, amb un èxit rotund, durant la campanya de les eleccions generals de febrer.

Un cop finalitzada la guerra, fou processat i empresonat, acusat de col·laboració amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i altres mitjans relacionats amb la República. Mai més no va poder treballar a la premsa. Durant el franquisme es va dedicar a la fotografia industrial i publicitària. Va morir a Barcelona  d’una llarga malaltia  a l’edat de 81 anys.