La seva relació amb l’ofici començà quan només tenia 14 anys com a ajudant d’Alessandro Merletti. En una entrevista Mateo recordava que “al principio mis funciones fueron sencillas y humildes; llevaba el coche del popular fotógrafo. Le preparaba las máquinas de retratar, entonces muy voluminosas. Y era el encargado de llevar, a hombros, su archifamosa escalera”. 

Després de quatre anys d’aprenent del pioner Merletti, s’independitzà i començà a treballar en solitari per a diverses capçaleres de Barcelona i de Madrid. Col·laborà en les principals publicacions del primer terç del segle XX. Treballà principalment a El Día, La Voz, La Lidia, La Fiesta Brava, Gaceta Deportiva,  El Día Gráfico, La Noche, Vida Deportiva, Mediterráneo o Heraldo Deportivo, entre d’altres.

Tot i que als inicis es dedicava a la informació generalista, a poc a poc es va anar especialitzant en reportatges taurins fins a esdevenir un dels fotògrafs més reconeguts del panorama nacional en aquest gènere.

Durant la dècada dels vint va servir fotografies a Brangulí. Si en un principi aquestes imatges es publicaren a ABC i Blanco y Negro amb el peu “Foto Mateo. Transmitidas por Brangulí”, davant de les queixes del diari madrileny, finalment van signar-se amb el cognom del que disposavala corresponsalia, és a dir, Mateo feia les fotografies i Brangulí les signava.  El tracte entre ells era que, de les 10 pessetes que l’empresa editora pagava per la feina, la meitat corresponia a cada un.

En paral·lel, el fotògraf es dedicava a retratar bodes a l’Hotel Ritz. El volum de treball era tal que la seva dona també s’incorporà de mica en mica al negoci, encarregant-se de la feina al laboratori. Finalment, el seu fill Manuel Mateo Collino se sumava a fer un cop de mà a l’empresa familiar.

L’any 1921 Mateo va ser un dels socis fundadors de l’Agrupació de Repòrters Gràfics de Barcelona, la primera entitat dedicada específicament a l’àmbit del fotoperiodisme de què tenim constància a la ciutat. Després de la guerra va continuar treballant sense cap impediment. Segons un informe policial: “A poco de terminar la guerra fue el que más trabajó en esta ciudad ya que por aquel entonces era calificado como apolítico”.

Va morir l’any 1984 i deixà un immens arxiu. Segons Josep Cruanyes, “amb unes vint mil plaques i cinquanta mil fotogrames de pas universal”. Aquest arxiu s’ha anat dispersant. Avui en dia es pot veure part de la seva obra a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona,i al Museu Taurí dedicat a Manolete a Villa del Río (Còrdova).