Un dels diaris de trajectòria més extensa arreu del periodisme occidental, va néixer el 1792 a Barcelona de la mà del tipògraf napolità Pere Pau Usson. Després de dos segles d’història en diferents etapes, i evidentment context, va desaparèixer definitivament el 1994.  El 1814 fou adquirit per Antoni Brusi Mirabent, que el deixaria com a llegat als seus descendents. Fou tan forta la vinculació de la família amb el rotatiu que, amb el temps, l’històrica publicació es coneixia popularment amb el sobrenom de “El Brusi”. Al llarg del segle XIX el diari fou de tendència monàquica, liberal-conservadora, cosa que li garantí continuïtat en el temps.

A partir de 1865 en fou el director Joan Mañé i Flaque fins al 1902, convertint el diari en un dels més influents del moment. Amb la seva mort, començà una etapa de declivi, agreujada el 1906 quan el llavors director Miquel dels Sants Oliver va marxar juntament amb Joan Maragall i altres redactors. Les primeres dècades del segle XX, a nivell de contingut, no foren gaire reeixides per al diari degà, que vivia bàsicament del seu passat esplendorós mentre altres publicacions es consolidaven. Durant la guerra civil, va ser òrgan d’Estat Català primer, i després un petit diari autogestionat sense importància que va plegar l’octubre de 1937 fins al novembre de 1940. Llavors reaparegué de la mà de Miquel Mateu, primer alcalde franquista de Barcelona, el principal accionista del diari, que  el va revifar amb el nou règim.

Més de dos segles d’història donen per a diferents canvis en el subtítol, diverses modificacions en el format, única edició al matí o bé tres edicions de matí, migdia i tarda, o dues de matí i tarda,  i també per alguns canvis d’idioma tot i que principalment es va publicar en castellà, excepte algunes etapes en català. Observar els exemplars del Diario de Barcelona és fer un viatge per l’evolució, no només dels continguts, sinó també de la distribució de la informació i la incorporació, lenta però progressiva, de la il·lustració i posterioment de la fotografia al principi del segle XX.

La modernització i l'ús habitual de la fotografia no arriba fins al 1920 a la secció “Notas de Arte” i són reproduccions d’obres artístiques, ja siguin pintures, escultures o imatges arquitectòniques. L’any següent ja apareixen fotografies a la portada, normalment només una, convertint-se en un tret característic del diari. En un primer moment són imatges d’internacional. Però ben aviat les fotografies ja se centren en fets o retrats de polítics a més d'actes socials de tota mena, sempre des d’una perspectiva més aviat institucional. En pocs mesos se n’inclouen algunes en pàgines interiors, sempre signades pel mateix autor, contemplant així la figura del fotògraf de plantilla. 

Localització: Arxiu Històric Ciutat de Barcelona.

[Font: elaboració pròpia i Huertas, Josep M. (dir) (1995): 200 anys de premsa diària a Catalunya (1792-1992). Barcelona: Fundació Caixa de Catalunya.]