Grafic Sport

Ilustració Catalana

La primera revista gràfica en català va nàixer com a “periódich desenal, artistich, literari i científic” de la mà de l’editor Carles Sampons que apostà pels escriptors i artistes més destacats per a fer una publicació similar a les que existien a la resta d’Europa. El 1882 Sampons va morir i se’n va fer càrrec com a director Francesc Matheu, moment en què va passar a ser una publicació quinzenal. Matheu va continuar amb l’esperit del fundador, mantenint col·laboracions literàries rellevants i tenint una cura especial per la qualitat en la reproducció dels gravats, aconseguint força reconeixement.

Imatges

Els inspiradors d’aquest setmanari gràfic foren l’escriptor Josep M. de Sagarra i el periodista Josep M. Planes, futur director de la publicació, que proposaren el projecte a l’editor i llibreter Antoni López Llausàs, propietari de l’impremta NAGSA. Imatges va néixer amb una intenció molt clara, omplir “una llacuna” en la premsa catalana.

L'Esquella de la Torratxa

L'Esquella de la Torratxa (1872-1939) va ser el gran setmanari humorístic republicà del primer terç del segle XX. Propietat de la família López i amb molt bona acollida entre les classes mitjanes, va tenir gran incidència política i influència popular, amb un tiratge que arribà als 35.000 exemplars.  Al llarg de quatre generacions, hi van col·laborar gairebé tots els caricaturistes i il·lustradors professionals, entre els que sobresortiren noms com Apel·les Mestres, Isidre Nonell, Josep Costa (Picarol), Feliu Elias (Apa), Jaume Passarell o Ricard Opisso.

La Actualidad

Nascut a Barcelona el 5 d’agost de 1906, aquest setmanari tenia com a objectiu ser una “revista mundial d’informació gràfica” tal i com indicava el subtítol. Per això la presència constant del dibuix i, poc a poc, la incorporació massiva de la fotografia serà una de les seves característiques formals més destacables, a més de la presència d’una sola imatge a la portada com a reclam constant, reforçat en ocasions per presentar-la estampada a color.

La Calle

El febrer de 1931 sortia la revista La Calle amb l’explícit subtítol “semanario gráfico de izquierdas” i l’editorial “República, Ley, Justicia”. El seu republicanisme s’expressà a l’inici des del federalisme i a través de diferents intel·lectuals ben heterogenis, per exemple Azorín. Aquesta tendència s’anirà mitigant des de la constitució del nou règim igual que la presència política del federalisme. La Calle fou una experiència comunicativa que va publicar 73 números entre febrer de 1931 i juliol de 1932.

La Campana de Gràcia

Setmanari satíric, republicà i anticlerical. Fou fundat per Innocenci López i Bernagosi el 8 de maig de 1870, i amb el títol, suggerit per Valentí Almirall, recordava els disturbis provocats per una lleva de minyons, dos mesos abans, a la vila de Gràcia, durant els quals la campana de la parròquia no cessà de tocar. Fou editat durant més de 64 anys (3 403 números, anomenats “batallades”).

La Esfera

Elegant, renovadora, peça de col·leccionista, el setmanari que marcà profundament el panorama de les revistes espanyoles del primer terç del segle XX amb els seus 889 números publicats, a més dels especials sobre esdeveniments concrets o els monogràfics dedicats a diferents ciutats d’Espanya. El dia 3 de gener de 1914 sortia al mercat La Esfera, luxosament editada en paper couché, iniciant un llarg camí fins a la seva desaparició per la crisi internacional el 17 de gener de 1931.

La Hormiga de Oro

El setmanari barceloní que durant mig segle representà el catolicisme i el carlisme fou fundant pel periodista i polític Luis M. Llauder. Propietari i director de El Correo Catalán, Llauder volia que la seva revista es diferenciés de les publicacions religioses existents per arribar a tot tipus de públic, per això es va postular com setmanari “ameno” i va sortir a preu assequible.

La Ilustración Obrera

El 20 de febrer de 1904 naixia “per a l’obrer” aquest setmanari editat per J. Masgrau i dirigit per Ángel Alcalde. A les seves pàgines s’hi aplegaren dirigents obrers fonamentals com Anselmo Lorenzo, Federico Urales o Pablo Iglesias i intel·lectuals regeneracionistes de l’època com Joaquín Costa o Miguel de Unamuno, entre altres. L’objectiu, erradicar la “incultura popular” des d’un esperit pedagògic i amb format “luxosament il·lustrat”.